25 de setembre 2008

Set personatges misteriosos

De Diversos

En Joan Ramon explica...

Volíem històries escrites per fer una mica d'història. Jo us proposo un document fotogràfic per intentar recuperar també la història gràfica.

La fotografia la vaig trobar en un calaix de casa; està feta a l'altell del local del Servei de Llengua Catalana del Patí de Lletres, amb una màquina rèflex analògica -aparell posterior a la tècnica del daguerreotip. La data? Incerta. La proposta és descobrir qui s'amaga darrere de cada un d'aquests set personatges.

22 de setembre 2008

El «desastre del 98»

El Xavier explica...

Ara fa deu anys començava el segon any de becari d’assessorament de llenguatge cientificotècnic. Aleshores érem dos becaris adscrits a aquesta àrea (en Carles de Rosselló i jo) i una becària adscrita a la de llenguatge administratiu (na Maria Prieto). Per poder compaginar millor la beca i els estudis, i atès que ja érem becaris de segon any, algunes vegades fèiem les hores de beca a l’horabaixa. Com que llavors l’espai reservat als becaris era, com aquell que diu, el replà de l’escala, els horabaixes que érem allà aprofitàvem les taules dels tècnics per poder treballar (més) còmodament, ja que, a més a més, disposaven d’ordinadors amb més cara i ulls que els del replà.
El fet és que una tarda que els tres becaris érem al Servei juntament amb na Marta Juncadella es va esdevenir el que jo sempre he anomenant «desastre del 98». En aquell temps, on encara començàvem a tenir un contacte incipient amb Internet, les fonts de consulta no eren encara virtuals sinó que eren ben reals i estaven escampades per tots els racons hàbils de les quatre parets de la sala on aleshores hi havia tots els tècnics de l’oficina del Pati de Ciències.
Tota la paret més llarga de la sala era plena de prestatgeries, collades a la paret, plenes a vessar de llibres, llibrets i llibrots del calibre de la Història Natural dels Països Catalans.
No feia gaire estona que havíem arribat els tres becaris al Servei i ens disposàvem a passar les dues horetes fent correccions. Na Maria s’havia col·locat a la taula d’en David Casals, en Carles era a la taula d’en Manel Riera i jo seia a la taula de na Montserrat Lleopart. Na Maria estava a punt d’asseure’s a la cadira i en Carles s’acabava d’aixecar per agafar un llibre de la prestatgeria del darrere, quan de cop es va trencar un dels cargols d’una de les barres que aguantaven les prestatgeries. La barra va cedir i, com si haguessin donat el tret de sortida a una megamarató de llibres, els volums van començar a caure l’un darrere l’altre prestatges avall.
No sé quanta estona va durar la cascada de llibres. Jo només veia llibres que em passaven per sobre. Com que estava assegut d’esquena a la prestatgeria vaig acabar ben planxat damunt la taula de na Montse amb l’esquena ben matxucada pel pes de la cultura. Com que la barra que es va rompre era de la part del mig tot es va anar desprenent del centre cap als dos cantons de la sala. Na Maria, que era en un dels cantons, va quedar arraconada amb la darrera prestatgeria penjant a punt de caure just devora seu. En Carles —com que s’havia aixecat a agafar un llibre— els va veure venir tots a sobre seu i els intentava aturar i agafar al vol, debades, és clar. Al final, després de la pluja interminable de llibres, el terra va quedar tan ple de llibres que na Maria i jo vam haver de sortir passant per damunt les taules d’en David i na Montse. Jo gairebé no em podia ni moure a causa del tremolor de cames. En Carles el vam haver de rescatar perquè estava colgat de llibres fins als genolls i no es podia ni girar. Em sembla recordar que ell precisament va ser el primer que va poder dir res. El recordo agafant un dels llibres que havien caigut prop seu i que deia: «Mira, aquest el buscava l’altre dia». No recordo si vàrem ser capaços de riure gens.
El renou i la sacsejada de l’edifici van ser tant forts que la gent de Publicacions, que aleshores eren veïns del Servei, van sortir tots a fora pensant que alguna part de l’edifici havia anat a terra.
Al final no hi va haver cap ferit de consideració, llevat del monitor de na Montse que va anar a petar a l’altre costat de la sala, una gran quantitat de lletres escampades i lloms esllomats, i na Marta que, impotent, ho va veure tot i va tenir un bon espant.
Des de llavors no m’he tornat a seure prop de cap prestatgeria. I potser per això a la taula no hi tinc cap llibre i només consult llibres electrònics.

Un document amb promesa d'herència

En Manel explica...

Una vegada, la Maite, amb la bonhomia que la caracteritza, i amb un punt d'ingenuïtat, em va "passar" un client molt especial: un avi de Granollers d'uns 80 anys que havia de redactar un document de recurs amb valor judicial, i no se'n sortia; l’hi vaig fer, és clar. La història va durar un cert temps, amb clarors i alguna tenebra (ens reuníem al Pati de Ciències). Finalment, en vaig redactar tres, de documents, un dels quals l'adreçàvem al síndic de greuges (de la Generalitat). Però, el més curiós del cas és que vaig acabar mig assumint respecte d'ell, amb una pila de petits neguits i rialles, una funció híbrida entre assessor fiscal i jurídic, tècnic immobiliari, tutor de família, mossèn i, és clar, representant de la "norma" en termes molt generals. Em va acabar dient (feia catúfols...) que em nomenaria hereu -si tot finia bé, és clar- o que, si més no, em convidaria a una bona arrossada a la Barceloneta (la gastronòmica, no pas la revolucionària).

19 de setembre 2008

L'Aparajit

La Conxa explica...

Tinc la primera imatge de l'Aparajit assegut davant la taula de la Maite, a punt de matricular-se. Ell, tot discret, va trigar a dir-nos que era el professor indi que venia a fer el curs d'estiu del 2007, després de conèixer en Carod en una de les seves expedicions governamentals. Aclarides les qüestions formals, va començar el nivell inicial, i el vam omplir de materials, com si tinguéssim al davant l'ambaixador de l'Índia, país de casta elevada.

Tot i que era un hispanista consumat, per allò dels colonialismes li vam oferir la guia de conversa universitària anglès-català. L'endemà mateix va dir que la volia traduir al bengali. Al bengalí? Sí, la parlen més de no-sé-quants milions de parlants, recordo que va fer constar; per nosaltres, que som set o vuit, era ben bé un motiu de pes.

L'Aparajit estava al grup de la Montse Fullola, amb altres alumnes procedents de força països, com sol passar als cursos d'estiu. Els progressos que feia eren considerables; de seguida venia a practicar el bon dia i l'adéu, tot passejant-se pel Servei amb una certa cerimònia.

Els últims dies abans de vacances va fer una visita a l'Edifici Històric, just quan als jardins centrals els Juliols hi instal•len quatre tauletes i el bar. Ell, que ho collia tot i era perfectament capaç de mantenir una conversa pausada, em va dir que m'invitava a fer un cafè i va prendre la iniciativa: Sisplau, dos tallats! li diu al cambrer. I aquest, mirant cap a la màquina italiana, fa: Oido, dos cortados!

La senyoreta Patty

La Conxa explica...

Des del 1988, el Servei de Llengua Catalana estava a l'Edifici Històric, en un espai que havia estat dels geòlegs, foscot i desavinent. A baix a peu pla, la secretaria; a dalt, els tècnics. Arriba un missatger i li demana a la Maite per la srta. Patty. Patty, no, aquí no n'hi ha cap. El xicot mira el sobre que portava però no hi troba cap altra indicació. Els de baix truquen a dalt per demanar si coneixem alguna Patty, si tenim algun encàrrec per ella, però no, ningú no en sap res. La Maite, amb la sagacitat que la caracteritza, s'entesta a mirar el sobre del missatger per trobar la pista infal•lible, convençuda que aquell document era per al Servei de Llengua Catalana. I tant si ho era! Mirant, mirant, va descobrir llavors el cognom de la srta. Patty...Pati de Ciències. Edifici Històric. Universitat de Barcelona