El «desastre del 98»

El Xavier explica...

Ara fa deu anys començava el segon any de becari d’assessorament de llenguatge cientificotècnic. Aleshores érem dos becaris adscrits a aquesta àrea (en Carles de Rosselló i jo) i una becària adscrita a la de llenguatge administratiu (na Maria Prieto). Per poder compaginar millor la beca i els estudis, i atès que ja érem becaris de segon any, algunes vegades fèiem les hores de beca a l’horabaixa. Com que llavors l’espai reservat als becaris era, com aquell que diu, el replà de l’escala, els horabaixes que érem allà aprofitàvem les taules dels tècnics per poder treballar (més) còmodament, ja que, a més a més, disposaven d’ordinadors amb més cara i ulls que els del replà.
El fet és que una tarda que els tres becaris érem al Servei juntament amb na Marta Juncadella es va esdevenir el que jo sempre he anomenant «desastre del 98». En aquell temps, on encara començàvem a tenir un contacte incipient amb Internet, les fonts de consulta no eren encara virtuals sinó que eren ben reals i estaven escampades per tots els racons hàbils de les quatre parets de la sala on aleshores hi havia tots els tècnics de l’oficina del Pati de Ciències.
Tota la paret més llarga de la sala era plena de prestatgeries, collades a la paret, plenes a vessar de llibres, llibrets i llibrots del calibre de la Història Natural dels Països Catalans.
No feia gaire estona que havíem arribat els tres becaris al Servei i ens disposàvem a passar les dues horetes fent correccions. Na Maria s’havia col·locat a la taula d’en David Casals, en Carles era a la taula d’en Manel Riera i jo seia a la taula de na Montserrat Lleopart. Na Maria estava a punt d’asseure’s a la cadira i en Carles s’acabava d’aixecar per agafar un llibre de la prestatgeria del darrere, quan de cop es va trencar un dels cargols d’una de les barres que aguantaven les prestatgeries. La barra va cedir i, com si haguessin donat el tret de sortida a una megamarató de llibres, els volums van començar a caure l’un darrere l’altre prestatges avall.
No sé quanta estona va durar la cascada de llibres. Jo només veia llibres que em passaven per sobre. Com que estava assegut d’esquena a la prestatgeria vaig acabar ben planxat damunt la taula de na Montse amb l’esquena ben matxucada pel pes de la cultura. Com que la barra que es va rompre era de la part del mig tot es va anar desprenent del centre cap als dos cantons de la sala. Na Maria, que era en un dels cantons, va quedar arraconada amb la darrera prestatgeria penjant a punt de caure just devora seu. En Carles —com que s’havia aixecat a agafar un llibre— els va veure venir tots a sobre seu i els intentava aturar i agafar al vol, debades, és clar. Al final, després de la pluja interminable de llibres, el terra va quedar tan ple de llibres que na Maria i jo vam haver de sortir passant per damunt les taules d’en David i na Montse. Jo gairebé no em podia ni moure a causa del tremolor de cames. En Carles el vam haver de rescatar perquè estava colgat de llibres fins als genolls i no es podia ni girar. Em sembla recordar que ell precisament va ser el primer que va poder dir res. El recordo agafant un dels llibres que havien caigut prop seu i que deia: «Mira, aquest el buscava l’altre dia». No recordo si vàrem ser capaços de riure gens.
El renou i la sacsejada de l’edifici van ser tant forts que la gent de Publicacions, que aleshores eren veïns del Servei, van sortir tots a fora pensant que alguna part de l’edifici havia anat a terra.
Al final no hi va haver cap ferit de consideració, llevat del monitor de na Montse que va anar a petar a l’altre costat de la sala, una gran quantitat de lletres escampades i lloms esllomats, i na Marta que, impotent, ho va veure tot i va tenir un bon espant.
Des de llavors no m’he tornat a seure prop de cap prestatgeria. I potser per això a la taula no hi tinc cap llibre i només consult llibres electrònics.