Amb motiu dels 20 anys dels serveis lingüístics a la UB, us convidem a fer un exercici de memòria i escriure les anècdotes divertides, còmiques, tràgiques o sucoses relacionades amb els SL, per tal de tenir una mica de la història amagada i que sovint s'acaba oblidant. Qui s'anima a escriure-hi?
(Ho podeu fer amb l'opció de "Comentaris".)
07 de novembre 2008
El papus!
La Rosa explica...
Deu fer uns 15 anys, mireu si sóc iaia, algunes professores del Servei fèiem cursos de correcció fonètica i de conversa per a alumnes de l’Escola de Mestres que tenien el català com a segona llengua. El títol que obtindrien els permetia fer les matèries de català a la primera etapa de la EGB i en català la resta d’assignatures de la primera i la segona etapa de l’Educació General Bàsica, o sigui des dels 6 fins als 14 anys. Es considerava, per tant, que aquests mestres eren qui havia de donar el model de llengua i el grau d’exigència era molt alt. Es pretenia que, en sortir de l’Escola de Sants, no es distingís quins alumnes hi havien entrat essent catalanoparlants i quins castellanoparlants.
De la didàctica i les diverses metodologies que ens vam inventar, n’han sortit manuals i, personalment, som professionals marcades per aquella època i per l’enginy que vam haver de desenvolupar. I, com sempre, no ens vam lliurar de les anècdotes. Us n’explico una:
Els pronom febles eren un cavall de batalla. Els practicàvem amb cartes, bolígrafs, monedes, peces de Lego de colors, de mides, ...i, tot d’una vaig començar a treure rendiment de les receptes de cuina: hi poso, hi tiro, n’hi afegeixo una mica més...
—I tu Vanessa què ens proposes?
—Jo he preparat un xarrup de papus
(ara sí que m’ha mort, què deu ser un xarrup de papus?)
—I com es fa? Què hi poses? (per guanyar temps... papus, papus ...?)
—S’agafa el papus, es pela el papus i es trinxa el papus. Es posa a bullir un litre d’aigua amb 200 grams de sucre i es fa com una mica d’almívar. Quan es refreda, s’hi afegeix el papus trinxat i es remena ben remenat i...
(què cllns és aquest desgraciat de papus...?)
—...i llavors es posa 24 hores al congelador. Millor remenar-lo de tant en tant, i ja està fet.
—I com se serveix? (se m’acaba el temps i no sé què és el papus...!)
—Doncs en copes de gelat i s’hi afegeix una fulla de menta per sobre. Queda molt bé.
—I és bo? (no sé de què m’està parlant...o...sí...em sembla que ja ho seé!)
—No ho sé, no l’he tastat mai.
—Escolta Vanessa, el papus és un fruit marró per fora i blanc per dins que...
—Sí, en castellà es diu coco i al diccionari hi vaig trobar que en català es podia dir coco i papus.
Compte, que ve el papus...!
Deu fer uns 15 anys, mireu si sóc iaia, algunes professores del Servei fèiem cursos de correcció fonètica i de conversa per a alumnes de l’Escola de Mestres que tenien el català com a segona llengua. El títol que obtindrien els permetia fer les matèries de català a la primera etapa de la EGB i en català la resta d’assignatures de la primera i la segona etapa de l’Educació General Bàsica, o sigui des dels 6 fins als 14 anys. Es considerava, per tant, que aquests mestres eren qui havia de donar el model de llengua i el grau d’exigència era molt alt. Es pretenia que, en sortir de l’Escola de Sants, no es distingís quins alumnes hi havien entrat essent catalanoparlants i quins castellanoparlants.
De la didàctica i les diverses metodologies que ens vam inventar, n’han sortit manuals i, personalment, som professionals marcades per aquella època i per l’enginy que vam haver de desenvolupar. I, com sempre, no ens vam lliurar de les anècdotes. Us n’explico una:
Els pronom febles eren un cavall de batalla. Els practicàvem amb cartes, bolígrafs, monedes, peces de Lego de colors, de mides, ...i, tot d’una vaig començar a treure rendiment de les receptes de cuina: hi poso, hi tiro, n’hi afegeixo una mica més...
—I tu Vanessa què ens proposes?
—Jo he preparat un xarrup de papus
(ara sí que m’ha mort, què deu ser un xarrup de papus?)
—I com es fa? Què hi poses? (per guanyar temps... papus, papus ...?)
—S’agafa el papus, es pela el papus i es trinxa el papus. Es posa a bullir un litre d’aigua amb 200 grams de sucre i es fa com una mica d’almívar. Quan es refreda, s’hi afegeix el papus trinxat i es remena ben remenat i...
(què cllns és aquest desgraciat de papus...?)
—...i llavors es posa 24 hores al congelador. Millor remenar-lo de tant en tant, i ja està fet.
—I com se serveix? (se m’acaba el temps i no sé què és el papus...!)
—Doncs en copes de gelat i s’hi afegeix una fulla de menta per sobre. Queda molt bé.
—I és bo? (no sé de què m’està parlant...o...sí...em sembla que ja ho seé!)
—No ho sé, no l’he tastat mai.
—Escolta Vanessa, el papus és un fruit marró per fora i blanc per dins que...
—Sí, en castellà es diu coco i al diccionari hi vaig trobar que en català es podia dir coco i papus.
Compte, que ve el papus...!
22 d’octubre 2008
La cara amena de la traducció automatitzada
El Xavier explica...
Des que els sistemes de traducció automatitzada van entrar als Serveis Lingüístcs les tasques de traducció s’han simplificat, com a mínim en l’aspecte temporal. D’altra banda, la revisió del text traduït automàticament normalment és força més complexa que la d’un text produït per un cervell humà, perquè hi has de posar tots els sentits per evitar que passin com a bones les traduccions excessivament literals, els problemes sintàctics derivats de les diferències estructurals de cada llengua i, sobretot, les traduccions absurdes que, sense l’ajuda imprescindible de l’original, de vegades són gairebé impossibles d’interpretar.
Han passat uns quants anys des que vam començar a usar aquest tipus de programes i són diversos els que hem fet servir durant aquest temps. És veritat que el control de les polisèmies, els sentits figurats i les locucions i frases fetes cada cop és més bo, i que molts errors en què abans queien els traductors automatitzats ara ja queden ben resolts; però són moltes les traduccions que han passat per les nostres mans i, de perles, n’hem trobat unes quantes.
En mirar els capítols d’un document, sobta trobar, després del capítol V, el capítol VAIG VEURE (en l’original, capítulo VI) i t’adones que el programa no sap res ni de romans ni d’àrabs. De segur —a bona assegurança, segons el traductor (a buen seguro)— que no et pot passar per alt. Encara que podries donar per bo un Cabàs de ressonàncies bíbliques, tot i que benaurança persona (dicha) inicialment era un tal Moisés; o una afirmació tan rotunda com ara que «els pròcers entrenats són capaços d’adquirir un lèxic de diverses desenes de paraules», quan en realitat els entrenats originàriament eren primates. Ni tan sols quan l’encerta, res no queda «fora de perill de perills» (a salvo).
El joc que dóna la polisèmia i l’homonímia embolica que fa fort amb «qualificacions que resulten estris» (útiles), «el canvi en l’arracada de la funció de producció» (pendiente) o «les rendes salarials de marits i les taxes de participació laboral de les seves manilles» (esposas). Cal dir, però, que de vegades el traductor automatitzat s’esforça per millorar el text evitant repeticions: «identifiquen l’ocupació femenina amb ús de baixa o nul·la qualificació» ([...] empleo femenino con empleo [...]). Tot i que queda palès que el domini de l’anglès no acaba de ser satisfactori: «Tasca and Monopoly Capital: The Degradation of Work» (Labor) o «If you senyor want the juice put it back in the backpack» (don’t —i la t?, sempre sobra algun cargol—).
Amb els verbs, de vegades tampoc se’n surt: «el complex equilibri que es cregui entre les demandes» (crea), «l’activitat que desempenyora cada un» (desempeña), «si hi l’anessin» (si lo fueran —amb combinació de pronoms innovadora de regal—).
Els noms propis sovint no s’escapen dels tentacles del traductor i així darrere Garric, Duren, Fregiré, Robust, Barbés Bergman i Rosada Jurada s’amaguen Carrasco, Duran, Freire, Recio, Barbara Bergman i Rocío Jurado.
Un dels mons més rics a l’hora de donar traduccions psicodèliques, però, és el de l’homonímia entre formes verbals conjugades i noms i adjectius. Així, un misteriós «estudi de fins i fiques» resulta que només parla de fines y metas. I algú pot afirmar solemnement: «Neda dec a qui neda he promès» (nada). Com a resposta algú altre pot dir, agropecuàriament parlant: «Pinso que pot ser cert» (pienso).
Les frases es van transformat en trencada (cascada) i deixen de dir el que deien. Trobem que les «preferències s’estenen a exemplificar» (se tienden), que una dona que està a càrrec de ca seva és una estimi de casa (ama) que a més sol tenir poc temps deslliuri (libre), o que en economia es parla d’«efectes de substitució i rendeixes» (renta). L’esmentat d’una altra manera (dicho): un desgavell.
En llaures de la simplicitat (aras), és millor usar un lèxic menys artificiós. Encara que amb el llenguatge especialitzat, és inevitable que la cosa es compliqui, sobretot si topem amb «els residus d’aminoàcids carregats de les rosteixes citoplasmàtiques» (asas). Cal destacar, però, l’esforç del traductor automatitzat en la renovació terminològica i tecnològica, que el fa rebatejar la sonda interplanetària ACE com a PUNT DE SERVEI, o converteix el nervio vago en un nervi gandul, els músculos flexo-extensores en músculs llum articulada-extensors i les hormonas en hormicos.
Com passa sempre, si hi barregem l’anglès pel mig, tot pot arribar a fer un pet esmenable «després d’haver passat per un procés de petar review» (peer). Amb l’ull ben entrenat, però, trobar el parany de la traducció automatitzada és cusi segura (ui!, perdó, en l’original, cosa segura).
Des que els sistemes de traducció automatitzada van entrar als Serveis Lingüístcs les tasques de traducció s’han simplificat, com a mínim en l’aspecte temporal. D’altra banda, la revisió del text traduït automàticament normalment és força més complexa que la d’un text produït per un cervell humà, perquè hi has de posar tots els sentits per evitar que passin com a bones les traduccions excessivament literals, els problemes sintàctics derivats de les diferències estructurals de cada llengua i, sobretot, les traduccions absurdes que, sense l’ajuda imprescindible de l’original, de vegades són gairebé impossibles d’interpretar.
Han passat uns quants anys des que vam començar a usar aquest tipus de programes i són diversos els que hem fet servir durant aquest temps. És veritat que el control de les polisèmies, els sentits figurats i les locucions i frases fetes cada cop és més bo, i que molts errors en què abans queien els traductors automatitzats ara ja queden ben resolts; però són moltes les traduccions que han passat per les nostres mans i, de perles, n’hem trobat unes quantes.
En mirar els capítols d’un document, sobta trobar, després del capítol V, el capítol VAIG VEURE (en l’original, capítulo VI) i t’adones que el programa no sap res ni de romans ni d’àrabs. De segur —a bona assegurança, segons el traductor (a buen seguro)— que no et pot passar per alt. Encara que podries donar per bo un Cabàs de ressonàncies bíbliques, tot i que benaurança persona (dicha) inicialment era un tal Moisés; o una afirmació tan rotunda com ara que «els pròcers entrenats són capaços d’adquirir un lèxic de diverses desenes de paraules», quan en realitat els entrenats originàriament eren primates. Ni tan sols quan l’encerta, res no queda «fora de perill de perills» (a salvo).
El joc que dóna la polisèmia i l’homonímia embolica que fa fort amb «qualificacions que resulten estris» (útiles), «el canvi en l’arracada de la funció de producció» (pendiente) o «les rendes salarials de marits i les taxes de participació laboral de les seves manilles» (esposas). Cal dir, però, que de vegades el traductor automatitzat s’esforça per millorar el text evitant repeticions: «identifiquen l’ocupació femenina amb ús de baixa o nul·la qualificació» ([...] empleo femenino con empleo [...]). Tot i que queda palès que el domini de l’anglès no acaba de ser satisfactori: «Tasca and Monopoly Capital: The Degradation of Work» (Labor) o «If you senyor want the juice put it back in the backpack» (don’t —i la t?, sempre sobra algun cargol—).
Amb els verbs, de vegades tampoc se’n surt: «el complex equilibri que es cregui entre les demandes» (crea), «l’activitat que desempenyora cada un» (desempeña), «si hi l’anessin» (si lo fueran —amb combinació de pronoms innovadora de regal—).
Els noms propis sovint no s’escapen dels tentacles del traductor i així darrere Garric, Duren, Fregiré, Robust, Barbés Bergman i Rosada Jurada s’amaguen Carrasco, Duran, Freire, Recio, Barbara Bergman i Rocío Jurado.
Un dels mons més rics a l’hora de donar traduccions psicodèliques, però, és el de l’homonímia entre formes verbals conjugades i noms i adjectius. Així, un misteriós «estudi de fins i fiques» resulta que només parla de fines y metas. I algú pot afirmar solemnement: «Neda dec a qui neda he promès» (nada). Com a resposta algú altre pot dir, agropecuàriament parlant: «Pinso que pot ser cert» (pienso).
Les frases es van transformat en trencada (cascada) i deixen de dir el que deien. Trobem que les «preferències s’estenen a exemplificar» (se tienden), que una dona que està a càrrec de ca seva és una estimi de casa (ama) que a més sol tenir poc temps deslliuri (libre), o que en economia es parla d’«efectes de substitució i rendeixes» (renta). L’esmentat d’una altra manera (dicho): un desgavell.
En llaures de la simplicitat (aras), és millor usar un lèxic menys artificiós. Encara que amb el llenguatge especialitzat, és inevitable que la cosa es compliqui, sobretot si topem amb «els residus d’aminoàcids carregats de les rosteixes citoplasmàtiques» (asas). Cal destacar, però, l’esforç del traductor automatitzat en la renovació terminològica i tecnològica, que el fa rebatejar la sonda interplanetària ACE com a PUNT DE SERVEI, o converteix el nervio vago en un nervi gandul, els músculos flexo-extensores en músculs llum articulada-extensors i les hormonas en hormicos.
Com passa sempre, si hi barregem l’anglès pel mig, tot pot arribar a fer un pet esmenable «després d’haver passat per un procés de petar review» (peer). Amb l’ull ben entrenat, però, trobar el parany de la traducció automatitzada és cusi segura (ui!, perdó, en l’original, cosa segura).
21 d’octubre 2008
Una de por
El Rubèn explica...
Durant el curs 1998-99 feia un taller d’escriptura creativa a l’Edifici Històric de plaça Universitat. Situem l’escenari. Al pati de Ciències, per una entrada lateral es trobaven unes escales. Per allí es baixava a un soterrani, on abans, durant molts anys, havia funcionat l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) i encara abans l’antiga Fonoteca amb terra de parquet i cortinatges vermells. En aquells anys el soterrani s’obria a un passadís llarg i solitari, amb portes a una banda que donaven a aules petites i una mica claustrofòbiques. Darrera la taula del professor, a dalt de tot, l’aula tenia una finestra que connectava amb el pati, tancada per unes reixes de ferro. Generalment es deixava la finestra oberta perquè aquell forat a dalt actuava de sistema de ventilació de l’aula. No he tornat a passar-hi, no sé si l’escenografia continua igual ara.
Els protagonistes eren un grup d’aproximadament 12 persones que es reunien un cop a la setmana, molt tard, entre les 8 i les 10 de la nit a crear contes i poemes. En aquell grup hi havia un ésser una mica estrany, amb la cara coberta d’un acne que perdurava als 30 anys, amb cames primes i amb un mena de tic nerviós, cosa que l’obligava a agitar les mans per acompanyar les paraules. Era cantant d’una coral de barri i, quan l’església estava buida, hi tocava l’orgue. Un noi amb fragàncies de ciris i encens. Un personatge que Edgar Allan Poe hauria desitjat conèixer per traçar una història. Esperem que aquest alumne no llegeixi el meu escrit, perquè encara podria sentir-se afalagat amb la meva descripció.
Cada alumne cap a la fi de la classe al voltant de les 10 de la nit, llegia, els relats elaborats. L’alumne que tocava l’orgue havia començat a llegir el conte que havia escrit.
Ara de la realitat saltem a la història de ficció. Es tractava d’un thriller, d’un conte que recordava la pel•lícula El carter truca dues vegades, però amb els personatges situats a la Catalunya profunda. El relat començava amb una història d’infidelitat. Una dona casada amb un empresari, posem-ne de La Garrotxa, té un amant. Per ambició tots dos planegen la mort de l’empresari. Si ho aconsegueixen ella cobrarà l’assegurança de vida del marit i es quedarà amb bona part del béns. I així tots dos podran fugir. La dona prepara un somnífer fort per al marit. A l’empresari el donen per mort i l’enterren. Un extens fragment del final del text se situava al cementiri. Per una banda, un agent d’assegurances s’acostava a la dona, qui fingia un fals dolor, per cobrar una alta suma de diners. Per l’altra banda hi havia l’home ficat a dins del taüt que es despertava. Els enterramorts el baixaven a una fossa i tiraven terra damunt de l’enterrat viu. La història comptava amb tots els elements perquè tothom a classe se sentís amb el cor encongit seguint les paraules del noi estrany.
Aquí fem un nou salt a la realitat. Uns passos se senten de lluny, segurament una persona que vora les 10 de la nit travessa el solitari Pati de Ciències. L’horror del conte i els passos desconeguts fan que, a l’aula, entre els alumnes, suri un silenci que podria tallar-se amb una navalla. El passos s’acosten, se senten rera la finestra alta. En aquell moment, la força dels talons de les sabates de qui passa per allí desprèn un tros de ciment de la paret obliqua que, a través de la finestra, arriba fins a la taula. La pedra traça un recorregut i cau darrera meu fregant el meu cap.
La gent s’aixeca dels seients espantada. No perquè el professor pugui morir, sinó perquè submergits en aquell conte maleït, senten que la paraula ha tingut la força de moure els objectes inanimats: la pedra. Jo quedo un moment paralitzat, perquè tinc al cap la mateixa idea que els alumnes. Aquell lector, que segueix amb un mort enterrat viu, té poder malèfics i s’haurà de tallar el malefici. Intento trencar l’esgarrifança amb el meu habitual sentit de l’humor. Dic: –Ara veig clarament que hi ha algú que intenta assassinar el professor.
La gent riu inquieta. Esperaran la fi del conte gòtic per fugir de pressa pel llarg passadís cap al món exterior, cap a la Plaça Universitat i allí respirar fondo.
Durant el curs 1998-99 feia un taller d’escriptura creativa a l’Edifici Històric de plaça Universitat. Situem l’escenari. Al pati de Ciències, per una entrada lateral es trobaven unes escales. Per allí es baixava a un soterrani, on abans, durant molts anys, havia funcionat l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) i encara abans l’antiga Fonoteca amb terra de parquet i cortinatges vermells. En aquells anys el soterrani s’obria a un passadís llarg i solitari, amb portes a una banda que donaven a aules petites i una mica claustrofòbiques. Darrera la taula del professor, a dalt de tot, l’aula tenia una finestra que connectava amb el pati, tancada per unes reixes de ferro. Generalment es deixava la finestra oberta perquè aquell forat a dalt actuava de sistema de ventilació de l’aula. No he tornat a passar-hi, no sé si l’escenografia continua igual ara.
Els protagonistes eren un grup d’aproximadament 12 persones que es reunien un cop a la setmana, molt tard, entre les 8 i les 10 de la nit a crear contes i poemes. En aquell grup hi havia un ésser una mica estrany, amb la cara coberta d’un acne que perdurava als 30 anys, amb cames primes i amb un mena de tic nerviós, cosa que l’obligava a agitar les mans per acompanyar les paraules. Era cantant d’una coral de barri i, quan l’església estava buida, hi tocava l’orgue. Un noi amb fragàncies de ciris i encens. Un personatge que Edgar Allan Poe hauria desitjat conèixer per traçar una història. Esperem que aquest alumne no llegeixi el meu escrit, perquè encara podria sentir-se afalagat amb la meva descripció.
Cada alumne cap a la fi de la classe al voltant de les 10 de la nit, llegia, els relats elaborats. L’alumne que tocava l’orgue havia començat a llegir el conte que havia escrit.
Ara de la realitat saltem a la història de ficció. Es tractava d’un thriller, d’un conte que recordava la pel•lícula El carter truca dues vegades, però amb els personatges situats a la Catalunya profunda. El relat començava amb una història d’infidelitat. Una dona casada amb un empresari, posem-ne de La Garrotxa, té un amant. Per ambició tots dos planegen la mort de l’empresari. Si ho aconsegueixen ella cobrarà l’assegurança de vida del marit i es quedarà amb bona part del béns. I així tots dos podran fugir. La dona prepara un somnífer fort per al marit. A l’empresari el donen per mort i l’enterren. Un extens fragment del final del text se situava al cementiri. Per una banda, un agent d’assegurances s’acostava a la dona, qui fingia un fals dolor, per cobrar una alta suma de diners. Per l’altra banda hi havia l’home ficat a dins del taüt que es despertava. Els enterramorts el baixaven a una fossa i tiraven terra damunt de l’enterrat viu. La història comptava amb tots els elements perquè tothom a classe se sentís amb el cor encongit seguint les paraules del noi estrany.
Aquí fem un nou salt a la realitat. Uns passos se senten de lluny, segurament una persona que vora les 10 de la nit travessa el solitari Pati de Ciències. L’horror del conte i els passos desconeguts fan que, a l’aula, entre els alumnes, suri un silenci que podria tallar-se amb una navalla. El passos s’acosten, se senten rera la finestra alta. En aquell moment, la força dels talons de les sabates de qui passa per allí desprèn un tros de ciment de la paret obliqua que, a través de la finestra, arriba fins a la taula. La pedra traça un recorregut i cau darrera meu fregant el meu cap.
La gent s’aixeca dels seients espantada. No perquè el professor pugui morir, sinó perquè submergits en aquell conte maleït, senten que la paraula ha tingut la força de moure els objectes inanimats: la pedra. Jo quedo un moment paralitzat, perquè tinc al cap la mateixa idea que els alumnes. Aquell lector, que segueix amb un mort enterrat viu, té poder malèfics i s’haurà de tallar el malefici. Intento trencar l’esgarrifança amb el meu habitual sentit de l’humor. Dic: –Ara veig clarament que hi ha algú que intenta assassinar el professor.
La gent riu inquieta. Esperaran la fi del conte gòtic per fugir de pressa pel llarg passadís cap al món exterior, cap a la Plaça Universitat i allí respirar fondo.
La foto i en Sinatra
 |
| De Diversos |
La Teresa explica...
Aquesta foto m’agrada molt. Un sopar especial per a una persona especial, la Teresa Cabré. “Els termes configuren la nostra feina i l’omplen de sentit" va dir la Teresa, havent sopat. I vam aplaudir, vam brindar amb cava, pel nostre present, pel seu futur. Havia obert el camí. I el vam continuar. Fins avui.
Durant aquests vint anys, els records s’han instal•lat a la memòria col•lectiva del Servei, desats en petits arxius virtuals curulls de persones, idees, projectes, decisions, satisfaccions, rialles, emocions, ubicacions, reunions, objectius, personal, personatges…
Parlant de personatges, en recordo un de curiós. Duia un barret com en Sinatra i omplia els directoris amb mots inventats. D’Unión Latina ell en deia Unió Xatona. Transformava organismes i usuaris talment un mag lingüístic. Vam haver de refer els directoris amb la Maite i la Mercè. No va ser feina fàcil però vam riure molt. Quina imaginació!
Són tantes les anècdotes còmiques, tràgiques, sucoses… Vint anys! Val la pena brindar amb cava. Pel nostre present. Pel nostre futur.
04 d’octubre 2008
D'exàmens...
La Jovita explica...
Com a professora de cursos us reproduiré algunes perles d'alumnes:
*Un dia que fèiem exàmens orals, una professora em va comentar que un alumne, en acabar l'examen, li va dir: "Ja hem acabat? Bueno, vale, dios, eh!". Tot i que les havia deixat anar totes de cop, us comunico que va aprovar.
*En un exercici em vaig trobar aquesta resposta a l'enunciat següent:
Substituïu per un pronom feble el fragment en negreta: Crec en Déu
Resposta: Crec en el Senyor.
*Reprodueixo el que escrivia un alumne en un exercici amb l'enunciat següent:
Escriviu una carta a un amic per explicar-li algun canvi important en la vostra vida.
"Xavier,
T'envio aquesta carta perquè et vull comunicar una notícia important. He entrat a formar part de la secta Llums, i aquesta tarda tenim previst organitzar un suïcidi col·lectiu."
Aquest escrit em produïa una certa angoixa, fins que vaig llegir: "Vull que sàpigues que deixo tots els meus béns al meu canari."
Una altra alumna escrivia:
"Anna,
T'escric aquesta carta per comunicar-te que m'he separat. Un matí em vaig despertar, em vaig mirar el meu home i vaig pensar: "No vull fer-me vella al seu costat".
Com a professora de cursos us reproduiré algunes perles d'alumnes:
*Un dia que fèiem exàmens orals, una professora em va comentar que un alumne, en acabar l'examen, li va dir: "Ja hem acabat? Bueno, vale, dios, eh!". Tot i que les havia deixat anar totes de cop, us comunico que va aprovar.
*En un exercici em vaig trobar aquesta resposta a l'enunciat següent:
Substituïu per un pronom feble el fragment en negreta: Crec en Déu
Resposta: Crec en el Senyor.
*Reprodueixo el que escrivia un alumne en un exercici amb l'enunciat següent:
Escriviu una carta a un amic per explicar-li algun canvi important en la vostra vida.
"Xavier,
T'envio aquesta carta perquè et vull comunicar una notícia important. He entrat a formar part de la secta Llums, i aquesta tarda tenim previst organitzar un suïcidi col·lectiu."
Aquest escrit em produïa una certa angoixa, fins que vaig llegir: "Vull que sàpigues que deixo tots els meus béns al meu canari."
Una altra alumna escrivia:
"Anna,
T'escric aquesta carta per comunicar-te que m'he separat. Un matí em vaig despertar, em vaig mirar el meu home i vaig pensar: "No vull fer-me vella al seu costat".
02 d’octubre 2008
Kohal´qiui o Joan?
El Robin explica…
Temps era temps, els anys vuitanta (ai, quin temps, quan, com diuen els anglesos, els homes eren homes i la cervesa era cervesa), teníem un petit tinglado, una barraca al cel (on abans hi havia el Departament d’Antropologia Biològica (o era Biologia Antropològica, no me’n recordo), però sí que hi havia moltes calaveres i fantasmes —del tipus post mortem, no dels altres (buenooo, també n’hi havia, d’aquests!). Entre la varietat humana que passava per aquesta barraca, començaven a aparèixer persones (majoritàriament dones vestides amb una indumentària força exòtica d’origen africà) que només demanaven que jo certifiqués que el nom que volien posar al seu nodrissó existia. Els havien dit a l’administració del Registre Civil que calia un certificat per demostrar que el nom (d’origen tribal a l’Àfrica, que no figurava en la llista oficial de noms de l’Estat espanyol) existia. I per algun motiu, pensaven que jo (l’incipient Servei d’Assessorament Lingüístic de l’EIM) era la persona indicada per lliurar aquest «paper».
A mi em feia molta gràcia la necessitat de lliurar un certificat que donés testimoni que una paraula existeix. (És clar que existeix! I ara!). Però m’entristia que una dona no pogués posar al seu bebè el nom que ella volia. Lliurava certificats a punta pala, fins que un dia se li va acudir a un funcionari de dita administració d’esbrinar qui era aquest Robin Rycroft, i amb quin dret lliurava certificats.
En aquest moment es va acabar el flux de persones exòtiques amb robes policromàtiques, però almenys puc tenir la satisfacció que ara mateix, pels carrers de Barcelona, hi pot haver més d’un adolescent que es diu Kohal´qiui en comptes de Juan, que era el nom que li volien posar l’administració de l’Estat espanyol.
Temps era temps, els anys vuitanta (ai, quin temps, quan, com diuen els anglesos, els homes eren homes i la cervesa era cervesa), teníem un petit tinglado, una barraca al cel (on abans hi havia el Departament d’Antropologia Biològica (o era Biologia Antropològica, no me’n recordo), però sí que hi havia moltes calaveres i fantasmes —del tipus post mortem, no dels altres (buenooo, també n’hi havia, d’aquests!). Entre la varietat humana que passava per aquesta barraca, començaven a aparèixer persones (majoritàriament dones vestides amb una indumentària força exòtica d’origen africà) que només demanaven que jo certifiqués que el nom que volien posar al seu nodrissó existia. Els havien dit a l’administració del Registre Civil que calia un certificat per demostrar que el nom (d’origen tribal a l’Àfrica, que no figurava en la llista oficial de noms de l’Estat espanyol) existia. I per algun motiu, pensaven que jo (l’incipient Servei d’Assessorament Lingüístic de l’EIM) era la persona indicada per lliurar aquest «paper».
A mi em feia molta gràcia la necessitat de lliurar un certificat que donés testimoni que una paraula existeix. (És clar que existeix! I ara!). Però m’entristia que una dona no pogués posar al seu bebè el nom que ella volia. Lliurava certificats a punta pala, fins que un dia se li va acudir a un funcionari de dita administració d’esbrinar qui era aquest Robin Rycroft, i amb quin dret lliurava certificats.
En aquest moment es va acabar el flux de persones exòtiques amb robes policromàtiques, però almenys puc tenir la satisfacció que ara mateix, pels carrers de Barcelona, hi pot haver més d’un adolescent que es diu Kohal´qiui en comptes de Juan, que era el nom que li volien posar l’administració de l’Estat espanyol.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
Entrades
