Una de por

El Rubèn explica...

Durant el curs 1998-99 feia un taller d’escriptura creativa a l’Edifici Històric de plaça Universitat. Situem l’escenari. Al pati de Ciències, per una entrada lateral es trobaven unes escales. Per allí es baixava a un soterrani, on abans, durant molts anys, havia funcionat l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) i encara abans l’antiga Fonoteca amb terra de parquet i cortinatges vermells. En aquells anys el soterrani s’obria a un passadís llarg i solitari, amb portes a una banda que donaven a aules petites i una mica claustrofòbiques. Darrera la taula del professor, a dalt de tot, l’aula tenia una finestra que connectava amb el pati, tancada per unes reixes de ferro. Generalment es deixava la finestra oberta perquè aquell forat a dalt actuava de sistema de ventilació de l’aula. No he tornat a passar-hi, no sé si l’escenografia continua igual ara.

Els protagonistes eren un grup d’aproximadament 12 persones que es reunien un cop a la setmana, molt tard, entre les 8 i les 10 de la nit a crear contes i poemes. En aquell grup hi havia un ésser una mica estrany, amb la cara coberta d’un acne que perdurava als 30 anys, amb cames primes i amb un mena de tic nerviós, cosa que l’obligava a agitar les mans per acompanyar les paraules. Era cantant d’una coral de barri i, quan l’església estava buida, hi tocava l’orgue. Un noi amb fragàncies de ciris i encens. Un personatge que Edgar Allan Poe hauria desitjat conèixer per traçar una història. Esperem que aquest alumne no llegeixi el meu escrit, perquè encara podria sentir-se afalagat amb la meva descripció.

Cada alumne cap a la fi de la classe al voltant de les 10 de la nit, llegia, els relats elaborats. L’alumne que tocava l’orgue havia començat a llegir el conte que havia escrit.

Ara de la realitat saltem a la història de ficció. Es tractava d’un thriller, d’un conte que recordava la pel•lícula El carter truca dues vegades, però amb els personatges situats a la Catalunya profunda. El relat començava amb una història d’infidelitat. Una dona casada amb un empresari, posem-ne de La Garrotxa, té un amant. Per ambició tots dos planegen la mort de l’empresari. Si ho aconsegueixen ella cobrarà l’assegurança de vida del marit i es quedarà amb bona part del béns. I així tots dos podran fugir. La dona prepara un somnífer fort per al marit. A l’empresari el donen per mort i l’enterren. Un extens fragment del final del text se situava al cementiri. Per una banda, un agent d’assegurances s’acostava a la dona, qui fingia un fals dolor, per cobrar una alta suma de diners. Per l’altra banda hi havia l’home ficat a dins del taüt que es despertava. Els enterramorts el baixaven a una fossa i tiraven terra damunt de l’enterrat viu. La història comptava amb tots els elements perquè tothom a classe se sentís amb el cor encongit seguint les paraules del noi estrany.

Aquí fem un nou salt a la realitat. Uns passos se senten de lluny, segurament una persona que vora les 10 de la nit travessa el solitari Pati de Ciències. L’horror del conte i els passos desconeguts fan que, a l’aula, entre els alumnes, suri un silenci que podria tallar-se amb una navalla. El passos s’acosten, se senten rera la finestra alta. En aquell moment, la força dels talons de les sabates de qui passa per allí desprèn un tros de ciment de la paret obliqua que, a través de la finestra, arriba fins a la taula. La pedra traça un recorregut i cau darrera meu fregant el meu cap.

La gent s’aixeca dels seients espantada. No perquè el professor pugui morir, sinó perquè submergits en aquell conte maleït, senten que la paraula ha tingut la força de moure els objectes inanimats: la pedra. Jo quedo un moment paralitzat, perquè tinc al cap la mateixa idea que els alumnes. Aquell lector, que segueix amb un mort enterrat viu, té poder malèfics i s’haurà de tallar el malefici. Intento trencar l’esgarrifança amb el meu habitual sentit de l’humor. Dic: –Ara veig clarament que hi ha algú que intenta assassinar el professor.

La gent riu inquieta. Esperaran la fi del conte gòtic per fugir de pressa pel llarg passadís cap al món exterior, cap a la Plaça Universitat i allí respirar fondo.